Menu

Diàlegs comunitaris – Atenció primària

Una conversa amb Alba Oliveres i Jordi Planes dels CAP Horta i Carmel
(per Joan Pol Sala de Carmel Amunt i Jordi Jové, d'Arealab -cotreballador de la Clota)

Presentem, a continuació, la primera taula rodona feta sota el rètol “El Carmel cuida”: una iniciativa que vol visibilitzar i fer palesa l’experiència de com diversos sectors del barri han viscut la situació de pandèmia, com ha reaccionat, quins aprenentatges han fet, com viuen el moment present i quines expectatives de futur veuen per a propers mesos. 

Donat que “Carmel cuida’t” vol donar veu a col·lectius diversos, que tenen en comú la seva activitat professional al districte, hem convocat una primera taula rodona, amb el sector més avençat, que ha estat en primera línia durant aquest període: el sector mèdic i sanitari. Professionals que des de la seva responsabilitat en l’atenció primària, en la medicina familiar i “comunitària” suposen un testimoni de la màxima rellevància de com s’està vivint la pandèmia al Districte i específicament als barris de Carmel i Horta. 

També ha participat de la taula  Joan Pol Sala, de l’entitat Carmel Amunt que ens ajudarà a contextualitzar en clau “comunitària” tot el que s’ha fet i els camins que ara s’obren…

COM S'HA VISCUT AQUESTA SITUACIÓ? ON SOM?

La primera pregunta tenia a veure amb com s’ha viscut, amb la perspectiva que dona el temps i des de les seves posicions, -ara que sembla que anem a millor i estem “doblegant” la famosa corba- tota aquesta crisi que ha estat sanitària però també amb greus repercussions socials per la comunitat…

ALBA: Sobre aquest pregunta, li he donat algunes voltes i aquesta crisi que ja ha durat un any ha tingut diverses fases. Ha estat una crisi sense precedent i per a mi molt nova, ja que no fa tants anys que treballo com a metgessa… Jo diria que hem viscut una primera fase amb molt desconcert, protocols que canviaven cada dia. Teníem molta por a contagiar-nos i no teníem el material i la protecció adequada, els pacients que arribaven deien que no tenien Covid però ja sospitàvem que la cosa anava malament i es posava “seria”…

De seguida, passem a una segona fase en que veiem que la primària té una gran capacitat d’adaptació per a bolcar-nos en el Covid19. En aquesta fase perdem una mica la nostra raó de ser i, de cop i volta,  ens focalitzem totalment en la nova patologia, com si la resta de malalties i afeccions haguessin desaparegut del mapa… Ens enfrontem a una gran pressió, molta feina, i molts companys malalts. Molta incertesa encara...  Desprès ve, com una època de pseudo-estabilitat en que es fa pales el canvi de paradigma assistencial i passem a fer una acció bàsicament telefònica. Això comporta una sèrie de canvis, perquè no som tan accessibles i perdem la “longituditat”, tenim que cobrir a altres companys, portem agendes comuns i atenem el nostre «cupo» de pacients.. En aquesta època que es va fer feixuga anem copsant que hi ha una demanda de la població i dels professionals de recuperar l’essència de la nostra feina, tornar a atendre tota la patologia que no es Covid, recuperar aquesta longituditat. Jo el que vaig viure pitjor, en aquesta època, és perdre aquesta presencialitat i que uns pacients podien accedir a nosaltres i altres no…

JORDI: Comparteixo tot el que ha dit l’Alba . Jo particularment sóc metge resident al Carmel i una de les bondats del sistema MIR és que et permet fer una estada a l’estranger i a mi em va agafar a Moçambic. Vaig haver de marxar ràpid i corrents perquè tancaven fronteres…El desconcert va ser molt gran però desprès d’aquesta primera fase va haver una sort d’unió entre els CAP… tot i que podies tenir, com deia l’Alba, la sensació de la feina no feta, o feta de la manera que no t’agrada. La idea de tornar a casa i creure que no te n’havies sortit…Això era dur.

Finalment, la fase en que estem ara, que és de cansament i esgotament per un cúmul de desconcerts, de feina que no s’ha pogut fer de la manera que ens agrada fer-la i que allò que pot ser beneficiós per la gent del barri  no ho pots fer… I que no li veus el fi -afegeix l’Alba-

JOAN POL: Hi ha unes paraules molt clau que compartim tots plegats com la incertesa o el fet d’adaptar-se a la situació i que hauríem de destacar. Jo destacaria que sap greu això que deies d’arribar a casa i veure que no s’ha arribat a tot… També és una mostra d’inconformisme i que també hem compartit des de diversos sectors…

PREVENCIÓ I "DISTÀNCIA SOCIAL" I/O COMUNITAT?

Sembla que pot haver una contradicció entre atendre la prevenció i mantenir la “distància social” i, a la vegada,  la necessitat de socialitzar-se i de donar l’atenció als vostres pacients des d’una dimensió comunitària i terapèutica com a tal… De la manera que està tot plegat, com veieu aquesta suposada contradicció i com es resol…?

JORDI: Certament, no hi ha una fórmula màgica. Aquest tema el comentàvem tant amb en Joan Pol com l’Alba i es ben fumut perquè és adonar-se que realment és una contradicció Allò que es saludable és també allò que t’exposa a perdre aquesta salut…. Es una de les grans contradiccions que no se m’ acut com resoldre…

Com la contradicció mateixa que suposa el fet de la presencialitat, perquè una de les coses que ha arribat per quedar-se i que caldrà modular per no perdre el nord, son les consultes telemàtiques que pot ser molt útils, però obvien un fet que es terapèutic per si mateix que és trobar-se... Caldrà trobar el punt mig camí però no és fàcil…

CLOTA: De fet, la visió una mica clàssica que teníem era que la gent socialitzava als CAPS mentre s’explicava la vida, i es comentava les enfermetats…

VACUNA I DINAMITZACIÓ COMUNITÀRIA

Orientem-nos cap a lo positiu. Com veieu això de les vacunacions, en aquesta nova etapa que s’obra?

.ALBA: Ha de ser una esperança la vacunació i ens ho venen com quelcom que serà immediat, però a mig i llarg plaç,  encara haurem de sostenir un període més de pandèmia i cal fer l’esforç de buscar com modular tan això com la consulta i tornar a l’essència que ens defineix:  l’atenció presencial que té un valor terapèutic i també l’activitat comunitària. Tot i respectant les mesures hem d’aconseguir espais de trobada física -amb distància i a l’aire lliure- pels col·lectius de gent gran o adolescents… que han quedat molt afectats i que ja ens preocupaven abans i que ara pensem que han empitjorat… Hem de treballar tots plegats, i començar a trobar punts mitjos

CLOTA: Segurament la vacuna no pot ser una solució miraculosa, i cal donar-li la importància que té, com a valor terapèutic la tasca comunitària… Això ens portaria de cap a fer referència a la doctora Isabel Muntaner, que ara s’ha jubilat i la qual ha tingut una especial atenció, una acció comunitària al barri…

D’aquesta tasca que ha dut a terme l’Isabel i a la que rendim un homenatge, com li donem continuïtat…

JORDI  La Isabel té moltes bondats i des d’un inici, des del primer dia, va creure’s de veritat el segon cognom de la nostra especialitat: nosaltres fem “medicina familiar i comunitària” perquè és un fet que un entorn comunitari saludable i de qualitat és un indicador de salut… Per tant, tot allò que pugui ser saludable per qualsevol persona té a veure amb la comunitat i has d’estimular-ho d’alguna manera, si vols oferir les màximes possibilitats en salut a les persones…

En aquest sentit, la Isabel des d’un principi ho va incorporar en el seu dia a dia, en la mirada, participant activament de tot el que passava al barri. Això es molt engrescador. Per mi tot el que estic aprenent d’ allò comunitari, més enllà del que és teòric, ho he après amb ella… 

UNA VISIÓ DE FUTUR

Hem analitzat tot el que s’ha fet fins ara, i com ho heu viscut…  Quins són els camins que creieu que caldrà transitar en els propers mesos i on ens porten. Quina visió de futur ens podeu transmetre des de la vostres posicions…

ALBA: Crec que ara mes que mai, hem de posar la mirada en la comunitat. Teníem molts projectes abans d’aquest catacrac, a punt de sortida. Hem d’analitzar els projectes que estaven sobre la taula que vegin la llum, a  la vegada que hem de detectar noves necessitats que hagin pogut aparèixer durant aquest temps…  En un moment que estem sent menys accessibles cal que ens apropem més a la comunitat i més l’escoltem per a trobar solucions. Escoltar molt a la comunitat i estar molt atents… perquè ha empitjorat la patologia crònica a nivell mèdic, però també s’ha anat a malament en la salut mental i també les patologies cròniques sobre els condicionants socials… Cal anar reconduint tot això i que la sensació no sigui de distància o de canvi, en el nou model que tenim…

 

JORDI: Estic d’acord amb el que diu l’Alba i, apart,  una cosa que veig sovint i que pot ser una gran preocupació pel futur és la por, sobretot la por de la gent gran, l’emporguiment... El problema és com et recuperes d’això… Com passem d’un relat diguem-ne fatalista, o molt “caòtic” de contagis i morts i com, a la vegada, entendre que cal tenir espais de tronada perquè les coses vagin millor. Son les dues cares de la moneda, i és en aquest punt on tindrem més dificultats. Que en fem de la por…? 

D’altra banda, i també com a repte de futur, seria finalment donar-li a l’atenció primària el paper que ha de tenir en un sistema nacional de salut... Una de les línies de futur seria que ens creguem això de l’atenció primària

JOAN POL: Recollint el que dius de la por justament avui una dona del barri em deia “cuando tenga que volver a encender el motor -com sortir de casa- no sabré o no podré”. Cal que tinguem aquesta visió d’equilibris: veure la salut amb un concepte holístic, complert. Durant un temps haurem d’estar atents a aquest equilibri constant per mantenir-nos “cuerdos”

 

UNS MISSATGES ENTENEDORS

Per la gent del barri, penseu que li podem transmetre uns missatges molt entenedors… molt clars que creiem on hem de posar l’altaveu…

ALBA:  Hem d’explicar que seguim volent treballar constantment, que volem estar al seu cantó i trobar la manera de sortir de la millor manera tots plegats d’aquest entramat. No ens hem allunyat del barri encara que ho pugui semblar… 

POL: Coincideixo molt amb el que diu l’Alba i en aquest cas la resposta “o serà comunitària o no serà” Agafar-nos fort a aquest «hastag» de que realment ens ho creiem i la resposta ha de ser comunitària.  Quan sents aquests professionals veiem que aquesta visió ens uneix a tots plegats… Van per aquí els trets d’aquest repte.

CLOTA: Hem pogut al llarg d’aquesta xerrada, seguir d’una manera atenta el que s’ha fet. Per tancar aquesta taula quelcom més a afegir…

JORDI: La sensació és que fa molt temps que parlem del mateix, perquè la resposta salutogènica que està travessada per la comunitat, ja era clara abans de la situació de la pandèmia. Tot i així semblaria que, tot i ser sensibles a la mirada comunitària, l’acció comunitària queda reclosa a una idea de voluntarietat -allò que es fa fora d’hores- i és que, com diu la Isabel “allò comunitari passa fora del horari de l’atenció sanitària als CAP” Per tant, cal que sigui igual d’important «passar» consulta com assajar amb la coral, o participar a les taules de salut del barri… Hi ha força camí per recórrer però almenys aquí al barri del Carmel hi ha molta gent amb ganes que les coses surtin bé

ALBA: Efectivament, tenim la sort que al Carmel hi ha un teixit molt implicat, amb moltes entitats actives i en aquest sentit som molt afortunats. Jo diria que sempre diem el cognom de “comunitària”. Faria una volta més i passar del nom al cognom perquè sinó ho posem com a segona activitat.

Continuarem amb aquestes taules rodones. Gràcies a tots i totes per escoltar-nos

Share on facebook
Facebook
Share on google
Google+
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Comentaris:

    Deja un comentario